La fugida de la presó del castell de Cardona i l’abadia de Sant Vicenç com a amagatall

• •   El nostre protagonista  que comdemnat a galeres fuig de la presó del castell compta amb la col·laboració  d’un canonge, i l’Abadia de Sant Vicenç del castell li va servir d’amagatall a ell i a la seva esposa.

El present procés del fons de la Batllia de Cardona de l’Arxiu Històric i Comarcal de Berga ens aporta molta informació d’on es tancaven els presos que feia la batllia de Cardona. També ens descobreix que la campana que tocava a Sometent es trobava dalt del Castell de Cardona, i que mobilitzava tota la població.

 

 

És reveladora també la implicació de membres de l’Església en el rescat de presos del castell. I no només això, sinó que, en el cas del nostre protagonista —Antoni Abat, àlies lo Gasconet, nom que ens dona idea del seu origen a l’altra banda dels Pirineus—, li donen amagatall a ell i a la seva esposa dins de l’Abadia. També ens dona llum d’un punt de recer dels bandolers: el coll d’en Guineu sobre Malagarriga.

No us perdeu la seva lectura, en un català que es parlava a la nostra vila ara fa 400 anys, provisionalment la transcripció original es troba al blog https://cardonapetiteshistories.blogspot.com/ Que en gaudiu!

exvot del Santuari del Miracle que ens mostra com estaven lligats amb cadenes dins de la presó.

1. Transcripció al català actual i normatiu

Fiscus versus Antoni Abat per haver-se’n anat de la presó. Cúria Ducal, Ludovicus Olzina, Notari.

Dia [..] 1613 | Per part del procurador de la Cúria Ducal de Cardona:

A notícia del procurador fiscal de la cort ducal, per fama pública precedent, ha pervingut que alguns fills de perdició, poc temerosos de Déu i de la justícia temporal, amb les judicatures, han fet claus falses per als panys de la presó del castell de la present vila de Cardona. En la qual estava pres i detingut Antoni Abat, dit «lo Gasconet», menor de dies [jove], de la present vila de Cardona, que ja hi fos per mèrit condemnat a galeres.

I amb dita clau o claus falses, cautelosament, han obert el forrellat de dita presó i, per consegüent, les portes. I fet això, dit Antoni Abat se n’ha anat de dita presó i, amb ell, dos presos que en dita presó estaven. El qual Abat s’ha recollit en l’abadia de dit castell. I com dits atreviments i excessos siguin dignes de punició i càstig, demana dit procurador fiscal fer rebuda informació d’aquestes coses i del que en depengui, i que els que siguin trobats culpables siguin penats i castigats, deixant els drets fiscals sempre estalvis.

Les Deposicions, declaracions.

• • Dia 23 de març, any 1613, al Castell de Cardona | Doña Maria Foncalda (esposa de Pere Foncalda, alcaid del Castell):Va dir: Acusa. Avui, dissabte de Pasqua, a una hora que podien ser les dues hores passat migdia, ha arribat al present castell de Cardona Marquesa Abat, muller d’Antoni Abat, traginer de la present vila. El qual estava pres, condemnat a [?] anys de galeres en la presó del present castell, dita «de la Molina», i amb ell Joan Pla i «lo Bastard» Vila. Dita Abat ha pujat a donar el dinar a son marit. I estant donant el dinar a son marit, als portalets que són a la segona porta de dita presó com se sol fer, i estant així, ha tocat a la porta major del castell Mossèn Joan Stro, sotsdiaca de Solsona. I en això ha baixat la meva filla Marianna a obrir-li, i un cop ha entrat s’ha acostat a parlar amb dits cònjuges. En això, han demanat la clau de la porta del claustre, i al cap de poc ha baixat el meu marit i ha trobat la porta de dita presó oberta i que els dits tres presos se n’havien anat. I, mirat el pany de dita presó, ha vist com en el pany hi havia unes guardes trencades untades de sèu. I així entenc jo que dit Mossèn Stro i la muller de dit Abat han obert amb clau falsa dita presó. Això és el que jo sé. (Signa Gabriel Salvany per Maria Foncalda).

• • El mateix dia, 28 de març | Marianna Foncalda (donzella de 30 anys, filla de l’alcaid):Senyor, avui dissabte de Pasqua, a les dues hores passat migdia, estant Marquesa Abat donant dinar a dit son marit, ha tocat a la porta major de dit castell Mossèn Stro, al qual jo he baixat a obrir. Ha entrat i arribat a la porta on era la muller d’Antoni Abat i tot seguit se n’han anat. Poc després ha baixat el meu pare i ha vist dita segona porta de la presó oberta i que tots tres se n’havien anat. Quan he mirat el pany he vist jo unes dents de clau a dins, d’on tots han col·legit que Mossèn Joan Stro o la muller d’Abat havien obert amb clau falsa, i que se n’havien anat dits tres presos per la porta del claustre de l’abadia. (Signa Gabriel Salvany per Marianna Foncalda).

• • El mateix dia | Gabriel Salvany i Pere Cort (sastre):Senyor, nosaltres havíem vist ara fa poc el pany de la porta segona de la presó. Dins del forat hi havia unes dents de clau trencades. El qual pany, tot seguit, ha estat extret per Anton Miquel, manyà de la present vila, traient-ne dites dents i veient que són totes noves i ceroses. Dins del pany han vist haver-hi també cera entorn de les guardes, d’on es col·legeix que s’havia fet una clau falsa. (Signa Gabriel Salvany).

• • El mateix dia | Antoni Miquel (manyà de Cardona, 40 anys):Senyor, per ordre de Vostra Mercè, he desclavat el pany. He tret de dins dites dents, i són aquestes que ara aquí tinc donades a Vostra Mercè. Són totes noves i ceroses. També dins del pany i les guardes veig cera, d’on col·legeixo que les dites dents són de clau falsa feta en dit pany. Amb dita clau falsa han obert dita presó. (Signa Gabriel Salvany per Antoni Miquel).

• • El mateix dia | Mateu Vila (el pres que no va fugir):Senyor, la veritat és que estant jo pres juntament amb Antoni Abat i Pla, avui a les dues passat migdia he sentit i després vist la muller del dit Antoni Abat que parlava des de fora pels forats de la segona porta a dit son marit. També he sentit parlar un altre des de fora. De sobte he sentit fer fressa, i de seguida dit Abat ha donat una empenta a les portes i se n’ha anat. El dit Pla i jo l’hem seguit i ens hem entrat a l’església del present castell. (Signa Gabriel Salvany per Mateu Vila).

• • Dia [?] de maig de l’any 1613 | Valentina Juvellara (esposa de Joan Juvellar, pagès):Com que el meu marit tenia arrendat el forn sobirà, estant el dissabte de Pasqua en dit forn jo palejant, pastava la dona d’Antoni Abat. A les dues hores passat migdia vaig sentir repicar la campaneta del castell, dita del sometent, i tot seguit es va dir que dit Abat se n’era anat de la presó. Les dones que eren en el forn van dir que feia poca estona que Joan Stro se n’havia endut la muller d’allí. Dient això, vaig veure que dita abadessa [en to irònic per Marquesa, amagada a l’abadia] faltava i no la vaig veure més en el forn aquella tarda. Això s’ha dit i es diu públicament per la vila, i tinc entès que dita senyora està retirada des d’aleshores amb dit son marit a l’abadia. (Signa Joan Busquets per Valentina Juvellara).

Nota del transcriptor: Les deposicions de Celedònia Juvellara, Antoni Camp, Gerònim Rocos, Joan Tomasa, Jaume Corrolas i Josep Foncalda reiteren essencialment la mateixa història i els rumors públics: l’alegria descarada de Mossèn Stro, com s’amaga a casa del canonge Caus per por de ser pres, els rumors sobre els bandolers amagats al Coll d’en Guineu i la veu popular que confirma que tots estan refugiats a l’abadia gaudint del dret d’asil eclesiàstic.

 

 

2. Estudi Històric del Document

Aquest text, datat a la primavera del 1613, és una joia documental per entendre les dinàmiques socials, judicials i polítiques de la Catalunya de l’època moderna. Ens situa en ple Ducat de Cardona, un dels dominis senyorials més importants de Catalunya.

A. L’època: El bandolerisme i la immigració occitana

El context temporal (1613) és l’època de màxim apogeu del bandolerisme a Catalunya (època de Perot Rocaguinarda i Joan Sala «Serrallonga»). El document esmenta explícitament els bandolers i un lloc de reunió geogràfic («el coll d’en Guineu»).

A més, el nom de l’acusat, Antoni Abat, àlies «lo Gasconet», és molt simptomàtic. Durant els segles XVI i XVII, Catalunya va rebre una massiva onada migratòria provinent del sud de França (Occitània, la Gascunya, etc.) a causa de la pobresa i les guerres de religió franceses. Molts d’aquests immigrants (coneguts genèricament com a gavatxos o gascons) eren temporers o feien oficis humils, però una part significativa, en no trobar encaix o patir marginació, va acabar nodrint les quadrilles de bandolers. No obstant això, la majoria va acabar arrelant a Catalunya (mancada de mà d’obra) i van treballar de picapedrers, moliners, pagesos, artesans, etc. Pels matrimonis mixtos i la catalanització dels seus cognoms, molts d’ells no es diferenciaven gaire o gens de la població local.

B. El sistema judicial i penal (La Cúria Ducal)

El text mostra com s’articulava la justícia senyorial. Cardona no depenia directament de la justícia reial en primera instància, sinó de la Cúria Ducal, que tenia els seus propis oficials: procurador fiscal (acusació), batlle i un alcaid del castell (Pere Foncalda).

• • Condemna a Galeres: El text ens diu que «lo Gasconet» estava condemnat a galeres. Era una de les penes més dures i comunes a l’època, utilitzada per la monarquia hispànica per proveir de remers gratuïts l’armada reial per a la guerra a la Mediterrània.

• • El Sometent: També resulta molt interessant l’ús de la «campaneta del castell» per tocar a sometent. Això demostra l’obligació de mobilització ciutadana: davant d’un delicte, el poble havia d’agafar les armes i ajudar la justícia a capturar-los.

C. El conflicte de jurisdiccions: El Dret d’Asil

L’element jurídic més ric del text és el recurs al dret d’asil eclesiàstic (o immunitat de les esglésies). En escapar-se, «lo Gasconet» no fuig a la muntanya immediatament, sinó que es refugia a l’Abadia (la Col·legiata de Sant Vicenç, al mateix recinte del castell).

A l’Antic Règim, la justícia civil i ordinària no podia entrar en recintes sagrats per treure’n criminals sense incórrer en excomunió. El fet que tinguin l’ajut descarat d’un clergue (Mossèn Joan Stro, sotsdiaca de Solsona) revela una complicitat directa de membres de l’església o, si més no, una burla oberta a la justícia civil. Això provocava enormes conflictes entre els senyors/reis i l’Església, i era una tàctica habitual utilitzada pels bandolers.

D. La tecnologia i el mètode de fugida

El detall pericial és fascinant: sabem exactament com es van escapar. No van esbotzar la porta, sinó que van fer un duplicat clonant la forma del pany amb cera (les «guardes untades de sèu» i «dents de clau ceroses»). És a dir, la dona o el capellà van posar cera al pany, en van treure el motlle de les «guardes» (els relleus interns del pany), i un manyà còmplice va forjar una clau falsa. Això requeria temps, diners i intel·ligència, la qual cosa demostra que el pres tenia contactes i recursos a fora.

E. Vida quotidiana, sociologia i rumorologia

La resolució dels casos a l’època es feia per la fama pública o el rumor. Gran part del procés es basa en el que la gent «ha sentit a dir» a l’esfera pública:

• • El forn de pa: El forn «sobirà» (el de la part alta de la vila, on ara hi ha el carrer de la Munició) era l’autèntica plaça pública de les dones. Allà s’intercanviava informació, i és allà on s’inicia tota la sospita cap a la dona d’Abat.

• • L’actitud dels implicats: El capellà Stro i el germà del pres es passegen rient per la plaça («fent grans rialles»), una clara demostració d’ostentació que ens mostra la impunitat amb què actuaven algunes faccions de suport als bandolers a l’interior de les viles.

En conclusió, és un relat que il·lustra perfectament com funcionava el poder local, com l’Església actuava sovint com a contrapoder i com es vivia i es feia justícia al Segle d’Or català en una capital ducal com Cardona.

Recerca i transcripció original: Santi Perpinyà Ribera