Sobre lo robo a casa Soliba de Taravil , terme de Capolat el 1592

Transcripció al català actual :

Denunciació feta per l’honorable batlle del Sint i de Capolat

Sobre el robatori que es va fer el […] d’agost de 1592 a la casa Soliba de Taravil, terme de Capolat 

Dia 2 del mes de setembre de l’any del naixement del Senyor 1592

 L’honorable Pere Boxadera, batlle del Sint i de Capolat, va comparèixer a Cardona davant l’honorable [Martí Pujol], cònsol de l’any present […] de la vila de Cardona, en primer ordre i […] regent de la batllia de la dita vila per l’excel·lentíssim senyor duc de Cardona i de Sugurbis, i el compareixent verbalment va denunciar el següent:

Jo vinc a denunciar que després d’ahir dilluns al vespre —que és el darrer del mes d’agost del corrent any de 1592— han vingut a la casa d’Oliba de la parròquia de Taravil quatre homes emmascarats, és a dir, amb les cares tapades amb les ales dels barrets i amb els caputxos de les capes al cap. I els quatre homes van prendre tota la gent de la dita casa Oliba i els van fer entrar dins d’una cambra de la dita casa, i això perquè els quatre homes anaven armats amb pedrenyals i sempre els tenien les boques dels pedrenyals apuntades als pits. I els de la casa Oliba no van fer sortir ningú més, i se n’han endut, segons el masover de la dita casa que es diu Joan Prat, que els va oferir vuit lliures en moneda, quatre o cinc llençols, vuit formatges d’ovella i un pedrenyal del [fragment il·legible], que segons diuen no han deixat res més que el que no els ha agradat. I això li denuncio perquè vostra mercè pugui fer venir els de la dita casa i amb ells sabrà la veritat.

Se li va llegir i va perseverar.

Dia 10 del mes de setembre de l’any del Senyor 1592 Joan [Mora], habitant de la parròquia de Taravil, compareix a Cardona com a testimoni, va jurar, etc.

I va dir: Dilluns al vespre més passat —el darrer del mes d’agost més passat— trobant-me jo a la casa d’Oliba de la parròquia de Taravil i terme de Capolat, al vespre, quan ja lluïa (fosquejava), perquè havíem d’eixugar un poc de blat per apilar, ja que amb les pluges que havien fet s’havia banyat. Al dit vespre, mentre plegava el blat, em va sortir un home armat amb pedrenyal i panart, amb la cara tapada amb l’ala del barret, i em va pegar amb el panart. I jo vaig maleir i em va pegar una plantada (cop de pla) i em va dir: «A la teva casa!» I jo, de seguida, vaig prendre la via de la casa Soliba, i a l’era hi havia les nenes de la casa Oliba que plegaven la batuda del blat que havien fet aquell dia. I a l’era hi havia quatre bandolers que també anaven amb la cara coberta amb els vels dels barrets, com el primer. I així, el qui m’havia empès, ens van fer anar a casa i ens van posar dins de casa, dins d’un estable. I els altres homes, amb les cares tapades, van sortir de sota de casa i després van tornar a dins de casa. I un d’ells es va quedar a la porta del dit estable amb el pedrenyal parat en una mà i un panart tret a l’altra mà, per vigilar-nos perquè no sortíssim. I des del dit estable vam sentir que despanyaven les caixes i els cofres i les portes de les estances de la casa. I després els vam veure sortir, els homes tapats en les cares, i se’n van anar carregats de roba. I el qui ens vigilava també se’n va anar. I quan se’n van anar els homes lladres, vam trobar que faltaven dos parells de llençols, una flassada blanca de llana, dotze pams de drap de burat, i d’altra banda un pedrenyal meu amb tots els seus guarniments, que feia tres hores que l’havia comprat, una capa de pastor blanca, a mi em falten quinze rals, i d’altra banda falta a la casa un tros de drap blanc ample. I del masover de la casa, segons teníem, li falten més de cinquanta lliures. I això és el que va passar.

Se li va llegir i va perseverar.

El mateix dia

Joan Prat, de divuit anys aproximadament, fill de Joan Prat, àlies [Ray], habitant del mas Soliba del terme de Capolat, parròquia de Taravil, testimoni que va jurar i dir la veritat, etc.

I interrogat sobre el que coneixia, etc.

I va dir: Dilluns més passat, quan [se’n tornava], estant jo a l’entrada de la casa on mon pare i tota la família habitem, de sobte vaig veure que mon pare, que es diu Joan Prat àlies Ray, i tots els qui a la casa habitem, vam entrar dins la casa i darrere d’ells van entrar quatre homes amb les cares tapades: uns amb els cordons dels barrets, d’altres amb unes lligues més amples, d’altres amb els moradors (?), armats amb pedrenyals i panarts, amb les caputxes de les capes als caps. I ens van fer entrar a tots dins d’un estable on tenim les cabres, i allí ens van tancar. I un dels homes es va quedar a la porta del dit estable amb el pedrenyal a una mà i el panart a l’altra mà, i aquí ens va tenir tancats a tots els de la nostra casa, tant homes com dones. I van prendre les claus a mon pare de les caixes i cambres, i els homes —mentre un guardava, els altres van pujar casa amunt— i vam sentir quan van obrir les cambres i les caixes. I després els vam veure baixar amb un gran sac de roba, i així se’n van anar. I el qui ens guardava també. I un cop se’n van anar els lladres, nosaltres vam sortir de l’estable i vam pujar dalt, i mirant per la casa vam trobar que faltaven tres o quatre llençols, quatre caixes de pastor, un pedrenyal amb els […] que era d’en Joan Mora, que el mateix dia l’havien comprat, i d’altra banda un pany de pedrenyal, […] de drap ample amb dos trossos de llençol, tres anells de la meva muller —un d’or, l’altre d’argent—, cinc o sis formatges. I mon pare va mirar a la seva caixa i va trobar que se n’havien endut la moneda que tenia, que entre una moneda i l’altra se n’havien endut cinquanta lliures. I de seguida, de nit, vaig veure que una germana meva que està a casa d’en Bertran, amb una dona d’aquella casa, i al cap d’una estona va venir el batlle del Sint amb molta gent, i a més el que havia [passat]. 

Se li va llegir i va perseverar.

El mateix dia Joan […], habitant del mas Soliba del terme de Capolat, testimoni que va jurar i dir la veritat, etc.

I interrogat sobre el que coneixia i denunciava, va dir: Dilluns més passat, a l’hora que es feia fosc, estant jo a l’era de la casa Soliba, i la meva mare i Miquel [dit Torra] que plegaven la batuda perquè havíem batut, no van sortir dos homes amb capes vestides i els caputxos al cap i les cares tapades: l’un amb mocadors i l’altre amb l’ala del barret, armats amb pedrenyals i panarts. I van venir amb els panarts tirats a les mans, i van menar davant d’ells en Joan Mora, que havien trobat al cementiri. I així el dit Joan Mora, la meva mare, el dit Torra […] i a mi, ens van posar al davant i ens van fer anar a la dita casa d’Oliba. I ja a la casa, i a mi em van fer altres d’homes que no sé quants n’hi havia, i els dos homes ens van fer entrar a tots els que aleshores ens trobàvem a casa —que érem nou entre homes i dones— dins d’un estable on encorralem les cabres, i allí ens van fer estar dins de casa fins que van haver robat la casa, el que bé els va agradar. I quan van haver robat la casa, se’n van anar carregats del que els va aparèixer. I un cop se’n van anar, vam trobar que faltava a casa un pany de pedrenyal del meu germà, i de la meva mare tres o quatre llençols de [nosaltres], més formatges, i d’en Ray es trobava que faltaven dos […] de drap ample, de moneda nova, i molta altra cosa que no recordo. I al cap d’una estona, quan se’n van anar, el Batlle del Sint va arribar amb gent. I això és el que va passar. Interrogat: I quan els lladres se’n van anar, vós mateix vau sentir que cridaven «Via fora, lladres»? 

 Se li va llegir i va perseverar.

El mateix dia Francesc Gatuilaro, àlies el Santpare, de Taravil, terme de Capolat, testimoni que va jurar, etc., dir la veritat, etc.

I interrogat sobre el que coneixia, va dir: Dilluns més passat, al capvespre, plegant un poc d’espelta de l’era, va venir la meva muller i em va dir que el boner d’en Bernat de Taravil li havia dit que havia vist tres homes que corrien cap a la casa Soliba, que és prop de l’església de Taravil, que no li agradaven gaire. I aquí mateix jo vaig prendre un bastonet a la mà i vaig anar fins prop de la dita casa Soliba, i no vaig sentir res, sinó que es va posar poc amb mi i […] i fet això, corrent, me’n vaig anar a la casa d’en Bernau, vaig tocar a la porta i es van fer a la finestra primer la seva muller i després en Bertran, i els vaig dir que el seu Bonet havia vist tres homes que corrien de pressa a l’era de la casa Oliba. I aleshores van dir que […] i jo els vaig dir: «Guardeu de rebre algun afront». I així em van obrir i jo vaig pujar allà i vaig esperar una estona perquè els de la casa d’en Bernau sopaven, i quan van acabar de sopar jo vaig dir: «Ja trigo molt». I aleshores el dit Bonet i Domenjo —que és un foraster que tenen a la casa d’en Bernau— i jo vam tornar cap a la dita casa Oliba, i ens vam posar a part, davall de la casa, sota unes ribes. I jo vaig cridar: «¿Heu vist la ruqueta?» I aleshores vaig sentir que un home va dir: «No l’he vista». I jo torno a cridar el mateix: «¿Heu vist la […]?» I torna a respondre un home i diu: «Ja us he dit que no l’he vista». I el dit Boneret sempre va dir: «L’home que parla no és de la casa Oliba». I aleshores jo vaig dir: «¿Qui sou vosaltres, què feu? ¿Són lladres o què són?» I no va respondre ningú. I aleshores nosaltres vam començar a cridar «Via fora, lladres», tant com vam poder. I així cridant, vam anar corrents al batlle del Sint per donar-li raó. I el dit Domenjo se’n va anar a Treserres i amb el fill del batlle del Sint i amb altra gent del batlle van tornar a la dita casa Oliba, i allà vam trobar que havien robat la casa Oliba. I això és el que jo sé. 

Se li va llegir i va perseverar.

El mateix dia, 14 de maig de 1593 El predit Francesc Gatuilari, àlies el Santpare, de la parròquia de Taravil, testimoni que va jurar, i interrogat va dir: Senyor, jo no sé quines coses eren les que van robar de la casa Oliba el dia que la primera testimonia va dir que la van robar. Bé és veritat que al temps vaig anar amb el fill del batlle del Sint a la dita casa Oliba, i s’ha dit que van dir que els lladres se n’havien endut de la dita casa alguna roba de lli i de llana i alguns formatges, i vint o trenta lliures en moneda. 

Interrogat, va dir: Senyor, jo no sé qui ho ha fet. I m’ha semblat per haver-ho sentit a dir pel terme entre nosaltres, que se sospitava que no hi fos estat a fer el dit robatori un tal Vilanova d’Avià, dit lo [il·legible], i que no hi hagués consentit la sogra del fill del dit Tay, anomenada Eulària Ridalba. I també he sentit a dir entre nosaltres encara que pogués […] que en el dit robatori no hi fos estat Gili Pujols del terme de Capolat, i també deien d’un tal Guixerons. I no sé res més.

Se li va llegir i va perseverar, presents l’honorable Agustí Mosons, batlle, i el magnífic Montserrat Fabres, assessor.

 Aquest document és una denúcia judicial (una querella criminal) presentada davant la Batllia de Cardona el setembre de 1592, i ampliada amb testimonis presos fins al maig de 1593. Pertany al fons de la Batllia de Cardona conservat a l’Arxiu Històric del Berguedà (AHBerguedà). 

El text està escrit en català antic amb influències del llatí notarial (fórmules com «Fuit sibi lectum et perseveravyt»). 

Aspectes materials i codicològics

• Tinta ferrogàl·lica: La tinta utilitzada en l’original és ferrogàl·lica (a base de sulfat de ferro, àcid tànnic i goma aràbiga). Amb el temps, l’oxidació del ferro corroeix el paper, provocant taques marrons, forats i desaparició de tinta. En aquesta transcripció, els fragments [?] corresponen a zones on la lectura és impossible per aquesta degradació.
• Paper: Probablement paper de draps (paper de fil), amb una acidesa natural que accelera la corrosió en contacte amb la tinta àcida. 

 Data i cronologia

Data del robatori: 31 d’agost de 1592 (dilluns al vespre, «darrer del mes de agost»).

Data de la denúncia: 2 de setembre de 1592 (dos dies després).
– 

Testimonis: 10 de setembre (Joan Mora), el mateix 10 de setembre (Joan Prat i Joan […]), i el 14 de maig de 1593 (Francesc Gatuilaro, en una declaració posterior).

 Context històric i social

-El bandolerisme català del segle XVI: La Catalunya del darrer terç del segle XVI va patir un augment del bandolerisme rural, sovint protagonitzat per pagesos empobrits o soldats desmobilitzats. Els «bandolers» d’aquest text —armats amb pedrenyals (pistoles de roda) i panarts (ganivets llargs)— són típics de l’època.

• La defensa civil: Els veïns (Francesc Gatuilaro, el boner d’en Bernat, etc.) s’organitzen espontàniament per cridar «Via fora, lladres» (equivalent actual a «Auxili! Lladres!») i avisar el batlle. No hi ha força pública professional: el batlle actua amb homes armats de la vila.
  

Els béns robats: La llista és molt concreta: llençols, flassades, formatges, anells, moneda (lliures, rals), pedrenyals, capes, drap de burat (teixit de llana), etc. Això reflecteix una economia domèstica rural on la roba de llit, el bestiar (formatges) i les armes tenien un valor essencial.

 El misteri final

La declaració de Francesc Gatuilaro el maig de 1593 (vuit mesos després) introdueix els noms dels sospitosos que corrien pel poble: un tal Vilanova d’Avià (el seu àlies està perdut per l’oxidació), Eulària Ridalba (que hauria «consentit» el robatori), Gili Pujols de Capolat, i un tal Guixerons. Cap d’aquests noms apareix en les declaracions anteriors. El fet que el notari escrigui «no sé altra cosa» i que no hi hagi cap sentència final documentada en aquest fragment suggereix que el cas mai es va resoldre o que el document està incomplet.

 

Valor històric

Aquest document és una font excepcional per a la història social del Berguedà del segle XVI: descriu amb detall la vida quotidiana (batudes de blat, plegar espelta, tenir cabres a un estable), les armes (pedrenyals, panarts), la vestimenta (caputxos, vels de barrets, capes de pastor) i les relacions veïnals (sopars en comú, avisos entre cases). 

En el text s’escriu Sint i correspon a Cint

Recerca i transcripció: Santi Perpinyà Ribera